Teresa Claramunt: La reivindicació obrera

Va néixer el 1862 a l’Aragó, però va créixer entre Sabadell i Alcoi. Filla de família humil i treballadors, el seu pare era un obrer muntador de filatures, ella es feu teixidora. La seva primera acció militant destacada va ser la “vaga de les set setmanes” que s’originà el 1883 a Sabadell amb l’objectiu d’exigir un augment dels salaris i unes millors condicions laborals. Pocs mesos després, Teresa es casà amb Antoni Gurri Bergés, un teixidor de Granollers i tal com ella també militant. En aquells temps ja formava part del moviment anarcosindical que es vivia a Sabadell, iniciat en presenciar unes conferències pronunciades per Tarrida del Màrmol, orador destacat de la època. El 1884, va participar en la creació a Sabadell de la Secció Vària de Treballadores Anarcocol·lectivistes, per tal de “coadjuvar a l’emancipació dels éssers dels dos sexes”, i el mes d’octubre en fou escollida secretària. Sense abandonar aquesta tasca, comença a sovintejar a les reunions de la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola), entitat d’acció sindicalista moderada que va assolir una certa implantació a Catalunya.

Entre el 1888 i el 1889 va haver de marxar a Portugal per veure’s implicada en l’escalada de violència que es visqué a Sabadell. El novembre de 1893, va ésser empresonada al castell de Montjuïc després de veure que estava implicada en l’atac que va patir el Liceu de Barcelona. El 1896 tornà a ser empresonada arran d’un atemptat terrorista contra la processó de Corpus al carrer dels Canvis Nous a Barcelona, el 7 de juny de 1896, i que causà 12 morts i uns 35 ferits. Aquest atac, rebé el nom de procés de Montjuïc i es va dur a terme sota jurisdicció militar. La repressió afectà especialment a l'obrerisme anarquista català, i foren detingudes unes 400 persones, entre elles Teresa Claramunt. El procés es dugué sense cap tipus de garantia i les proves s’obtingueren sota tortures. Alliberada el juliol de 1897, va ésser desterrada i deportada a Anglaterra juntament amb 27 persones més.

El 1898 tornà a Barcelona, i si bé encara s’ocupà de la campanya contra el procés de Montjuïc, la seva activitat s’estabilitzà a la capital. Teresa Claramunt com gairebé la majoria dels seus companys, col·laborà en la premsa llibertària. Els temes més destacats en els seus escrits eren tàctics, organitzatius i molt destacat, l’alliberament de la dona, i és que Teresa Claramunt a part de lluitadora era primer de tot DONA .

A principis dels segle XX els mitjans més utilitzats pels cercles anarquistes era la vaga general. El 1901 tornà a ser empresonada per la seva incansable i apassionada defensa en la vaga dels tramvies del mes de maig, juntament amb José Lopez Montenegro, el seu nou company sentimental. El 16 de febrer de 1902 va ser, juntament amb Marià Castellote, la principal oradora del gran míting obrer, on es va decidir la vaga general que començà el 17 d’aquell mes i s’allargà 7 dies més. En aquella ocasió se la recorda, embarassada, amb veu ferma i animada, donant-se cops al ventre inflat, i cridant per vèncer els obrers que no volien anar a vaga: “Aquest fill meu no serà un covard com vosaltres!”.

El 1922 Teresa va actuar prop del grup anarquista Los Solidarios. Aquest, primer, es dedicà en tasques publicistes i organitzadores, però posteriorment desencadenà accions violentes. Van atemptar contra patrons, autoritats i encarregats. Van matar entre altres, el president del govern, Eduardo Dato, el governador civil de Barcelona i ella va actuar com a investigadora principal en l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, el Cardenal Soldevila.

Malalta va tornar a Barcelona el 1924, i va viure apartada de la vida activista la resta de la Dictadura de Primo de Rivera. Va morir l’11 d’abril de 1931 afectada de paràlisi.

Francesc Macià: L'Avi

Francesc Macià va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de 1859. Els seus pares eren de les Borges Blanques i tenien un origen pagès. Macià va estudiar batxillerat a Vilanova, tot i que l'any 1882 va poder ingressar a l'Acadèmia d'Enginyers militars de Guadalajara per a fer realitat un dels seus somnis: fer carrera militar.

Mentre exercia el seu càrrec militar a Lleida conegué l'Eugènia Lamarca, filla d'un gran terratinent, que esdevingué la seva esposa. Fou ascendit a tinent-coronel, i va fer amistat amb diversos republicans i catalanistes.

L'entrada de Macià a la política va ser fruit de l'assalt dels militars a la seu de la revista satírica el Cu-Cut el 1905. Aquest setmanari havia publicat un acudit ridiculitzant els militars i l'exèrcit assaltà la seu del setmanari, destrossant-la i cremant-la. Macià es negà a solidaritzar-se amb els militars assaltants, i va començar un acostament al catalanisme polític, que va acabar amb la seva candidatura per les Borges Blanques i Barcelona al sí de la Solidaritat Catalana. Macià va sorgir elegit diputat quan tenia 47 anys i va exercir des de 1907 fins a 1923.

L'activitat a les Corts de Madrid el va transformar profundament. El seu pensament s'anava radicalitzant degut al seu allunyament de les tesis de la Lliga i l'acostament als republicans catalanistes. Tot i renunciar diverses vegades al seu càrrec, la seva popularitat a les comarques lleidatanes va fer que fos reelegit en diverses ocasions.

Va fundar l'any 1919 la Federació Democràtica Nacionalista, on ja reclamava una República catalana, un exèrcit propi, un ensenyament laic i una legislació protectora dels interessos dels treballadors. Més endavant, crea Estat Català, força plenament separatista i amb un doble objectiu: per una banda la consciencació política, però per l'altre l'acció directa, a base d'escamots clandestins disposats al combat. Estat Català combinava ja la defensa dels drets dels treballadors amb la lluita per la llibertat de Catalunya., és a dir, la justícia social amb l'alliberament nacional.

Al setembre del 1923 es produí el cop d'Estat de Primo de Rivera, que posava fi a les exigües llibertats polítiques existents fins aleshores. Macià es va exiliar a París i va intentar obtenir fons per a la causa de la llibertat de Catalunya a través de l'emissió de l'emprèsit Pau Claris. Va obtenir recursos econòmics dels catalans exiliats a Amèrica i va intentar obtenir ajut polític de la Unió Soviètica, però finalment res es concretà.

Els escamots del seu partit varen dur a terme sonades accions, com el complot del Garraf, un intent d'assassinat del rei Alfons XIII en la seva visita a Barcelona, que fou abortat. També fracassà el complot de Prats de Molló, pel qual Macià intentà una invasió armada de Catalunya per alliberar-la de la dictadura de Primo de Rivera. El cop fou impedit per una delació d'un dels homes de Macià i els detinguts foren jutjats a París, on es va donar a conèixer internacionalment la causa catalana. Macià, des d'un bon principi, va assumir tota responsabilitat i va reivindicar l'acció com a propòsit per assolir la independència de Catalunya. Macià va adquirir una gran popularitat dins i fora del país. Macià fou expulsat de França i va mantenir diversos contactes amb els catalans d'Amèrica. Visità Cuba, on s'aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana.

Finalment, Macià retornà a Catalunya el 22 de febrer de 1931 en tren i va rebre una benvinguda multitudinària. El partit de Macià, junt amb altres forces d'esquerres i republicanes, va ajudar a constituir Esquerra Republicana de Catalunya i va presentar-se a les eleccions que li donaren una àmplia victòria el 14 d'abril de 1931. El seu coratge i tenacitat, la fermesa de les seves conviccions, la netedat de la seva trajectòria i les simpaties que s'havia guanyat finalment donaren fruit.



El poble donà tota la seva confiança a un home que havia mantingut ben alta la bandera de la llibertat de Catalunya i que havia sabut mantenir viva la rebel·lia i les conviccions. L'apel·latiu amb què era conegut, l'Avi, era tot un indicatiu de la popularitat i l'estimació que s'havia guanyat, sobretot entre les classes populars del nostre país. El respecte, afecte i reconeixement de la seva persona eren els actius que varen permetre a Macià erigir-se en tot un líder de la Catalunya republicana.

Macià, el 14 d'abril del 1931, va proclamar "la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica", fent realitat un dels somnis personals i col·lectius més anhelats. Tres dies més tard, degut a les pressions de les autoritats espanyols, va haver de renunciar a la República catalana i a la sobirania, i va haver d'acceptar un govern sota la forma de Generalitat, una antiga institució catalana, reconeguda ara per les autoritats espanyoles. Fou, com ell mateix va confessar, el dia més trist de la seva vida.

La seva obra de govern es caracteritzà per un impuls cívic, polític, cultural i social de Catalunya en tots els terrenys. Va poder aprovar per una majoria aclaparadora un Estatut per Catalunya, malgrat que aquest fou retallat i buidat de contingut posteriorment a Madrid. La normalització i normativització de la llengua, la dignificació de la cultura, l'extensió de l'ensenyament foren mesures combinades amb el suport social i legislatiu a les classes treballadores i camperoles. Malgrat algunes divisions internes i intents d'inestabilització social, va governar amb autoritat, ja que l'admiració i respecte que generava la seva persona arreu del territori (era acollit amb entusiasme allí on anava) foren els principals actius per a la seva activitat política.

Francesc Macià, però, va morir el 25 de desembre de l'any 1933 quan tenia 74 anys. La seva vida, plena de lluita per l'anhel de la independència de Catalunya, va donar sentit a una mort que molts no s'esperaven. Va tenir un funeral digne d'un cap d'Estat: la mobilització popular fou impressionant per tal de dir adéu a dels personatges més importants que ha donat la nostra història.

Home d'acció i revolucionari, però també home de govern i responsabilitat, Macià arribà a convertir-se en un autèntic símbol, i en l’home més popular i estimat de la Catalunya republicana. El fet que dediqués la seva vida al servei d'alliberar Catalunya i la seva infinita humanitat, el va convertir en un autèntic mite, i en una de les personalitats més estimades, respectades i recordades de la història de Catalunya. El seu ideal, una "Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa" és encara avui motiu d'homenatge i record, però també una guia vàlida per la nostra lluita i treball.

Jaume Compte: Un heroi caigut per la llibertat

Jaume Compte va néixer a Castelló d'Empúries l'any 1897. Fill d'una família benestant, va anar a viure a Barcelona empès per una forta vocació política. Això el portà a participar en la fundació d'Estat Català, junt amb Macià i del nucli armat Bandera Negra, grup clandestí d'acció directa.

Amb Bandera Negra, Compte (junt amb Daniel Cardona) comandà un escamot que pretenia atemptar contra Alfons XIII quan aquest tornava cap a Madrid després d'haver visitat Barcelona (és el conegut Complot del Garraf). Després de fracassar en l'intent d'assassinar-lo a Barcelona, es planejà atemptar contra el tren que el portava a Madrid, però l'escamot fou descobert per la policia i tots foren detinguts. Compte, en assabentar-se de la notícia, en comptes de fugir, es va presentar a comissaria i va assumir la seva activitat com a cap de l'escamot. Compte i sis persones més (entre les que també hi havia Miquel Badia) foren condemnats en un principi a mort, però la pena els fou commutada per cadena perpètua. Durant tot el judici, Jaume Compte es mantingué d'esquena al tribunal, degut a que aquest era presidit per un gran retrat del rei Alfons XIII. Intentà escapar de la presó sense èxit i, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, va ser amnistiat.

Un cop proclamada la República, Macià li oferí la conselleria de treball, però ell no l'acceptà per les cada vegada més evidents diferències que el separaven de l'Avi. Les concessions fetes (començant per la renúncia a la República Catalana) i la integració d'Estat Català dins ERC el portaren a allunyar-se cada cop més de Macià. Tot i Compte es posà des d'un primer moment al servei de Macià i de la República catalana, en veure com es desenvoluparen els fets, demanà explicacions a l'Avi, el qual va reconèixer emocionat davant Compte que la renúncia a la República catalana havia estat un dels fets més tristos de la seva vida.

Jaume Compte era el representant més destacat del sector obrerista i esquerrà d'Estat Català i intentà reconduir la integració dins ERC del partit amb la refundació d'Estat Català-Força Separatista d'Extrema Esquerra, que més endavant passaria a assumir plenament les reivindicacions de classe, anomenant-se Estat Català-Partit Proletari. Aquesta organització unia les lluites d'alliberament social i nacional de Catalunya en una de sola que propugnava la independència i el socialisme per al nostre poble. Estat Català-Partit Proletari tenia com a òrgan d'expressió "L'insurgent", que tenia com a capçalera una bandera catalana amb l'estel roig en comptes del tradicional estel blanc i triangle blau.

Jaume Compte fou candidat pel seu partit al Parlament de Catalunya, però obtingué una derrota estrepitosa. Tot i això, la influència d'Estat Català-Partit Proletari es va estendre a entitats com el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), la línia del qual va quedar identificada clarament amb la del partit (i alguns dels seus presidents foren militants d'ambdues entitats).

L'any 1934 el partit es transforma en el Partit Català Proletari, presidit pel mateix Compte, i tenia la voluntat d'ésser el nucli d'un gran partit obrerista, català i independentista. Amb ell, es pretenia la destrucció de l'Estat espanyol i l'assoliment de la independència del poble català, junt amb una revolució social que portés el proletariat al poder.

Jaume Compte, però, veié truncada la seva trajectòria personal i política la nit del sis d'octubre del 1934. Ell, junt amb el seu company de partit Manuel Gonzàlez Alba, va agafar les armes per defensar la proclama de l'Estat Català feta per Companys, però va morir a mans de l'exèrcit quan defensava el local del CADCI. Catalunya i la seva gent està en deute amb homes com Jaume Compte, que entregaren tot el que tenien, la seva vida, en defensa de la independència de Catalunya.

Manuel Gonzàlez Alba: Un agitador separatista

Manuel Gonzàlez i Alba fou un dels més importants separatistes catalans que actuaren durant el temps de la República Catalana i constitueix un dels exemples més clars de difusió del pensament socialista i independentista català.

L'Alba (com així era conegut popularment) va néixer a Valls el 27 d'agost de 1894, al sí d'una família de comerciants. El seu pare, Maximino, era d'origen andalús, però es va implicar de ple en la vida catalana, i es va casar amb una barcelonina i, fruit del matrimoni va néixer el petit Manuel. Al poc temps la mare va morir i el pare intentà per tots els mitjans que el petit rebés una bona educació perquè pogués tenir les oportunitats que a ell li havien mancat.

Ja de ben jove, en Manuel va profusar un inusitat interès per les lletres i els estudis, i tot i viure a Valls, va cursar el batxillerat a Barcelona, on entrà en contacte amb diversos moviments catalanistes. Després de combinar diverses estades a Barcelona i a Valls (on col·laborava habitualment amb la premsa local), va entrar en contacte amb en Pompeu Fabra i es convertí en un dels seus deixebles més avantatjats. D'aquí en sortirà la seva preocupació sobre la necessitat de conèixer la pròpia llengua per tal de potenciar-ne l'ús i difusió popular. Va exercir de professor de català, ja que creia en l'ensenyament com a forma de millora individual i col·lectiva.

També va emprendre la tasca d'editor a través de diferents projectes, amb els quals intentava publicar a Catalunya obres d'autors estrangers com Tolstoi, Balzac, Poe, la majoria traduïda per personalitats catalanes com Ventura Gassol, Carles Riba, Josep Pla, entre d'altres. La seva tasca editorial va ser importantíssima, ja que va introduir a Catalunya moltes obres bàsiques del pensament marxista, com el Manifest Comunista. Fou l'impulsor de diferents iniciatives periodístiques i publicacions periòdiques, de caire subversiu i difusores de les idees socialistes sota el paradigma nacional català, amb publicacions com Cadena, Alta Tensió o l'Insurgent, moltes d'elles clandestines.

Les seves accions, però, no es limitaren al camp estrictament acadèmic i editorial. Els seus ideals el portaren a participar en els esdeveniments polítics de l'època i, especialment, del complot de Prats de Molló, pel qual s'intentà la recuperació armada de Catalunya, sotmesa aleshores a la dictadura de Primo de Rivera. El fracàs de la iniciativa el va dur a presó per provisió d'armes, però les seves conviccions catalanistes, socialistes i el seu compromís amb l'acció directa no va fer més que reforçar-se.

Va viure la proclamació de la República amb entusiasme, degut a la seva confiança i amistat personal amb Macià, però aviat s'adonà de les limitacions de l'autonomia catalana i reclamà la plena independència del país, amb un sistema de profunda justícia social. Entrà a militar al Partit Català Proletari, del qual en serà un dels homes forts junt amb el seu company i amic Jaume Compte. Des del partit promovien una "Catalunya independent en forma de República socialista revolucionària", ja que per ells la causa defensa de la llibertat catalana era un objectiu que tan sols podia ésser aconseguit amb la lluita obrera.

Els fets del 6 d'octubre del 34, en què Companys es revoltava contra el govern espanyol i proclamava l'Estat Català, el portaren a primera línia de foc i agafà les armes per defensar el gest del govern de la Generalitat. La dura repressió del govern espanyol i l'exèrcit, faran que sigui mort quan defensava el local del CADCI, la nit del 6 d'octubre. Amb ell, moriren Jaume Compte i Amadeu Bardina. La seva mort heroica no va fer més que reforçar el sentit de la seva vida, una vida constant de lluita, treball i compromís individual i col·lectiu amb la causa del socialisme i la independència de Catalunya.

Miquel Badia: Un defensor oblidat de Catalunya

En Miquel va néixer a Torregrossa (les Garrigues) el 10 de març de 1906. La família es traslladà al cap de poc temps a Lleida perquè els fills poguessin estudiar. L'any 1922 va a Barcelona per treballar en diferents farmàcies. Estudià a l'Escola Nàutica perquè vol ser un pilot de la Marina Mercant. Durant aquests temps, s'afiliarà al CADCI i a l'Estat Català de Macià. A més, participarà en l'organització clandestina Bandera Negra, la qual impulsa el complot del Garraf (intent d'assassinar el rei Alfons XIII en una visita a Barcelona) l'any 1924. El complot, però, fracassarà i els seus impulsors foren detinguts i empresonats. Això feu que en Miquel fos jutjat en Consell de Guerra i condemnat a dotze anys de presó. Allà compartí cel·la amb Jaume Compte amb qui intentà fugar-se, però finalment foren descoberts.

Badia fou alliberat al cap de cinc anys, al 1930, amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera. Va tenir una emotiva benvinguda a Barcelona, junt amb els altres companys alliberats. Un cop proclamada la República, serà nomenat cap dels polèmics escamots de la Joventuts d'Estat Català. Aquests eren escamots "casolans", que quan intervenen, ho fan en defensa de Catalunya i les seves institucions. Varen ser acusats, de forma errònia, de pro-feixistes, degut a la seva vestimenta i desfilades públiques.

Més endavant, Miquel Badia serà nomenat cap dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Badia entén que cal potenciar la presidència de Macià per enfortir Catalunya, i aconseguir la llibertat de la pàtria, la més gran dèria d'en Miquel.

L'any 34, amb la presidència de Companys, la situació social es radicalitza. Els afiliats a la CNT (sobretot el sector de la FAI) fa nombroses accions de sabotatge al carrer, el que es converteix en un problema d'ordre públic. Badia serà atacat pels sectors anarquistes i ell mateix comenta que "faig nosa a molta gent i el dia menys pensat una bala al cap acabarà amb la meva vida ".

Davant l'avanç electoral de les dretes feixistes a Madrid, Companys es revoltarà a l'octubre del 34. Badia, que havia dimitit un mes abans, va participar de forma secundària en aquests fets, però sempre fidel a les ordres del seu govern i del seu partit. Badia, amb el fracàs de la revolta, fuig a França, d'on no retornarà fins al triomf del Front d'Esquerres en les eleccions de febrer del 36. Un cop a Catalunya, té com a missió reestructurar les Joventuts d'Estat Català i separar-les de l'Esquerra Republicana.

"Sóc un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un acabament brillant: morir en la lluita".

Però la seva tasca es veié truncada el 28 d'abril de 1936. Miquel, que sortí de casa seva junt amb el seu germà Josep (també militant d'Estat Català), fou abatut a trets al carrer Muntaner de Barcelona, disparats per dos homes de la FAI. Ell morí a l'acte i el seu germà ho feu quan era traslladat a l'hospital. La identitat dels assassins fou descoberta gràcies a la ingent tasca dels periodistes Josep Ma Planes (que més endavant també fou assassinat per anarquistes) i Avel·lí Artís i Gener. El seu enterrament fou una gran mostra de solidaritat patriòtica cap a la figura dels germans Badia.

En Miquel és un home poc conegut, oblidat per la història oficial. Però en Miquel Badia fou un home íntegre, que no tenia cap ambició per fer carrera política i, en canvi, sí que posseïa un gran esperit de combat i obediència, junt amb un fort coratge i valentia, el que li va valer el malnom de "capità collons". En honor i record a la seva figura, i per conèixer millor la seva persona, podeu llegir el llibre de Jaume Ros i Serra: Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya (ed. Mediterrània).

Josep Sunyol i Garriga: L'altre president afusellat

En Josep Sunyol va néixer a Barcelona el 21 de juliol de l'any 1898, fill d'una família burgesa i republicana. Nebot del polític Ildefons Sunyol, el seu pare estava vinculat amb la indústria sucrera, pel que el seu fill rebrà durant anys els pseudònim de l'altre noi del sucre (en referència als seus negocis familiars). L'herència familiar deixarà al jove Sunyol una important empresa sucrera i gràcies als negocis amb el sucre, aconseguirà una important fortuna, que no dubtarà en invertir en les causes en les quals creia (donarà un suport econòmic important a diferents campanyes per l'alliberament dels presos).

L'any 1925 es fa soci del Barça arran de la clausura de l'estadi per part del dictador Primo de Rivera, a causa d'una xiulada del públic a l'himne espanyol. Sunyol, i un grup de joves, es faran socis en un acte de militància catalanista. Aleshores, el FC Barcelona havia esdevingut un símbol de catalanitat, el Club de Catalunya com l'anomena el diari la Veu de Catalunya l'any 1918, degut a la seva adhesió a les demandes d'autonomia política.

L'any 28 Sunyol entra a la Junta directiva i paral·lelament esdevé president de la Federació Catalana de Futbol. Serà un president atípic, ja que sota el lema "Esport i ciutadania" organitzarà diversos actes culturals. A més, Sunyol editarà diversos articles en els diaris La Publicitat i La Nau, tot divulgant els seus ideals esportius, cívics i nacionals. A més, impulsarà projectes periodístics com La Nau dels Esports o La Rambla de Catalunya, un dels diaris més llegits i populars de Barcelona i que es convertirà en un altaveu del catalanisme dins l'esport i del republicanisme popular.

A nivell polític, el 1930 entra dins d’Acció Catalana, com a president de l’Ateneu Català Democràtic i el 1932 és un dels fundadors del Partit Catalanista Republicà. El 1932 s’incorpora a ERC, dins de les files del qual és parlamentari català i diputat a les Corts.

La seva tasca al FC Barcelona anirà en augment. El club, sota la presidència de Gaspar Rosés, s'anirà acostant cada cop més a un catalanisme republicà i popular. El club tindrà una important presència en les commemoracions patriòtiques i, a la mort de Macià, expressarà el seu condol. L'any 32, un dels jugadors més emblemàtics i estimats del club, Josep Samitier, fitxa pel Madrid, cosa que provoca que la crisi a l'entitat toqui fons. Finalment, l'any 1935 i davant la pressió de la massa social, en Josep Sunyol i Garriga és escollit president del FC Barcelona.

Amb l'esclat de la guerra, bona part de les seves fàbriques quedaran en mans franquistes. A més, el seu diari, La Rambla, és confiscat pel PSUC. A l'estiu de 1936, en plena guerra civil, viatja a Madrid a fer d'enllaç polític entre el govern de Madrid i el Parlament de Catalunya, degut a la seva doble condició de diputat a corts i parlamentari a Catalunya. Mentre realitzava aquestes tasques, en Sunyol (junt amb una delegació catalana, on hi havia el periodista Josep Maria Funes) visità el front a la sierra de Guadarrama per veure sobre el terreny la situació bèl·lica i encoratjar als milicians republicans. Quan es dirigien cap allà, el cotxe en què viatjaven fou cridat a l'alto per un control i els ocupants, pensant que es tractava de tropes lleials a la República, els saludaren amb un "Viva la República!". Els conduïren a l'interior de La Casilla, on s'adonaren del greu error comès i foren desposseïts de tot el que portaven i tractats de forma inhumana. Finalment, el feren arrenglerar prop de la pedra que marca el quilòmetre 52 de la carretera i foren executats. Era el 6 d'agost de 1936 i les tropes franquistes afusellaren un dels polítics i dirigents esportius més estimats del país.

El seu lema, Esport i ciutadania, resumeix a la perfecció la seva voluntat de millorar la societat a través d'un ideal democràtic del poble i de l'esport.

Lina Odena: Al servei de l'antifeixisme

Lina Odena va ser una militant comunista que va arribar a llocs de certa importància política, però que va morir molt jove, el que la va convertir en gairebé un mite dins les forces antifeixistes catalanes.

Paulina Odena va néixer a Barcelona el 22 de gener de l'any 1911. Filla d'un matrimoni de sastres propietaris d'un petit negoci, ben aviat va començar a treballar en el negoci familiar. Tenia com a aficions l'excursionisme i la natació, que li permetien distreure's de la tasca del taller de costura.

Amb només setze anys, va deixar la casa paterna a causa dels seus enfrontaments continus amb els pares i va buscar feina en una sastreria. Això li va permetre conèixer diferents treballadors del ram de la confecció i va començar a llegir llibres, sobretot d'autors russos. Al maig de 1931 es va afiliar a la UGT i al PCE. Va mantenir continus contactes amb Moscou, on va residir un temps, i a la seva tornada a Barcelona va ingressar al Partit Comunista de Catalunya. Allí va participar en la secretaria juvenil i en va esdevenir la delegada de Catalunya de les Joventuts Comunistes.

Va col·laborar amb la premsa comunista, especialment a Catalunya Roja, on va escriure diversos articles. En aquesta època ja havia abandonat la seva feina per dedicar-se únicament a la política. Així, va ser candidata dels comunistes a les eleccions de 1933, el que li va permetre participar en diferents mítings, però finalment no va resultar escollida. Va participar en el procés de creació de l'Aliança Obrera, i va secundar la vaga general convocada per aquesta organització en suport a la proclamació de l'Estat Català, l'octubre de 1934. Degut aquests fets, va tenir un enfrontament amb la Guàrdia Civil, el que va fer que hagués de passar a la clandestinitat.

La seva figura es va anar popularitzant a mida que es coneixien els seus actes de combativitat, i l'any 35 ingressà a l'Agrupació de Dones Antifeixistes, esdevenint una de les secretàries generals. L'agost del 35 va ser detinguda mentre participava en una manifestació en suport de l'amnistia, però va ser posada en llibertat unes setmanes més tard. Alguns dels seus articles defensaven la tàctica del Front Únic contra el feixisme de totes les organitzacions obreres. L'any 36 va dimitir dels seus càrrecs per poder participar en el Comitè Nacional de les Joventuts Comunistes de Madrid, i va participar en diversos mítings arreu de l'Estat.

El 18 de juliol de 1936 era a Almeria, tot fent campanya pels comunistes, i va prendre part en els combats als carrers contra l'aixecament feixista. Va contribuir a l'organització de tres columnes que havien de sufocar la rebel·lió militar en d'altres contrades i, finalment, s'integrà en una columna com a miliciana. A més de l'abastiment d'armes i municions de les columnes, exercia d'enllaç entre elles. Després de viatjar a Madrid i Barcelona a la recerca de suport material per a aquestes columnes, va retornar al front, on el seu vehicle va ser interceptat i, segons sembla, es va suicidar per evitar ser capturada. Va ser a Iznalloz, Granada, el 14 de setembre de l'any 36.

Lina Odena va treballar per a un nou paradigma d'emancipació, per a la realització dels joves a través de l'acció política. La seva mort la va convertir en un autèntic mite dels seus companys comunistes, el que va fer que una de les columnes antifeixistes portés el seu nom.

Aurora Picornell: Una dona de caràcter

Aurora Picornell va ser una de les principals dirigents del comunisme a Mallorca i ha esdevingut un mite per a l'esquerra mallorquina i per a l'antifeixisme català.

L'Aurora va néixer a Palma de Mallorca l'any 1912. Va exercir de sastressa i pertanyia al sindicat de sastresses i a la Joventut Comunista de l'illa. Es va casar amb Heriberto Quiñones l'any 1932 (agent de la Internacional Comunista)

Va ser una de les màximes dirigents del PCE a Mallorca durant la República, essent responsable del Secretariat de la Dona de la Federació Balear del PCE. Va organitzar el Front Únic a l'illa de Menorca l'any 1934 i, posteriorment, la reorganització de Socors Roig Internacional, després dels fets d'octubre del 34.

L'any 1935 ja va ser detinguda per distribuir propaganda del PCE i més endavant ho serà en relació a la repressió franquista. Va publicar en vida diversos articles sobre la dona treballadora, impulsant el reconeixement total de la seva condició en igualtat d'oportunitats que amb l'home i la conscienciació social dels obrers i obreres mallorquins.

Fou empresonada a la presó de dones de Palma, junt amb d'altres companyes. El dia 5 de gener de 1937 fou afusellada amb tres companyes més, Catalina Flaquer, Antònia Pasqual i Maria Pasqual, després de ser ridiculitzades i torturades, prop del cementiri de Porreres.

Aurora Picornell va passar a forma part de l'univers mític del nostre poble, degut al voluntarisme romàntic posat al servei de la classe obrera, i a la seva lluita exemplar per la justícia, el que li va comportar la mort.

Emili Darder: Un alcalde al servei del poble

Metge de professió, Emili Darder va ser assassinat en el marc de la guerra civil a Mallorca, quan era alcalde de Palma de Mallorca. Militant d'Esquerra Republicana, va ser escollit batlle abans de l'alçament i fou, per tant, el darrer alcalde escollit per sufragi universal en l'illa.

Emili Darder havia nascut a Palma de Mallorca el 1895. Metge de professió, lluità tota la vida per millorar l'assistència sanitària popular, una de les seves preocupacions més importants. El seu compromís i solidaritat social el portà a assumir una tasca d'ajuda als camps assistencials, que li provocaren una enorme conscienciació polític i cultural. Amb vint-i-vuit anys va ser un dels fundadors de l'Associació per a la Cultura de Mallorca, de la qual en va ser president entre els anys 1925 i 1931.

Amb l'adveniment de la República va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma per la candidatura del Partit Republicà Federal de Mallorca. S'encarregà de la comissió de sanitat i educació, des de les quals va impulsar diverses actuacions polítiques com el Projecte General de Construccions Escolars (1931) i el Pla de Reorganització dels Serveis Sanitaris Municipals (1932) de gran importància.

A nivell polític, Emili Darder va participar en la fundació d'Acció Republicana Balear el 1932, de la qual en fou un dels principals dirigents, per acabar fundant Esquerra Republicana a Mallorca. Fou també membre de la comissió redactora de l'avant-projecte d'Estatut d'Autonomia i va ser elegit batlle de Palma l'any 1933. Com a màxima autoritat municipal va intensificar encara l'assistència sociosanitària, a més d'impulsar obres de clavegueram, llars d'infants, grups escolars, cases de Socors... Aquesta tasca en benefici de les classes populars i contrària als interessos del caciquisme i la corrupció el va portar a una gran estima per part de la gent de la ciutat, tot i que alguns el consideraven un traïdor de classe pel seu reformisme social.

Amb l'aixecament del divuit de juliol, fou detingut a casa i traslladat a l'Hospital, on va romandre fins al trenta de juliol. A partir d'aleshores, fou internat a la presó del Castell de Bellver, on era obligat a netejar les letrines i orinals de la resta de presos.

El quinze de juliol del trenta-set compareixia davant el Tribunal de Guerra i fou acusat de desobediència a les noves autoritats imposades. Tot i que el fiscal va demanar una pena de vint anys de presó, finalment fou condemnat a mort.

Tot i els diversos problemes coronaris que patia, que el debilitaren enormement i el situaren prop de l'abisme, els seus botxins no li van permetre una mort tranquil·la. El 23 de febrer de 1937 el traslladaren de l'hospital (on restava internat), farcit de medicaments per tal de mantenir el pols, al cementiri, on un escamot s'encarregà de fer complir la condemna. Emili Darder fou assegut damunt una pedra, ja que no s'aguantava dret pels problemes de salut i de desmoralització i, amb els ulls coberts per un mocador, fou tirotejat i mort, mentre els assistents aplaudien impunement. Amb ell, foren assassinats també els republicans mallorquins Antoni Mateu, Alexandre Jaume i Antoni Maria Ques.

Andreu Nin: Nacionalisme i socialisme

Andreu Nin i Pérez fou un polític, escriptor i traductor català, que va néixer a El Vendrell l'any 1892 i que morí assassinat a Madrid l'any 1937. Va ser un dels catalans de més relleu de l'època, amb més projecció internacional i una de les figures destacades de la política catalana en general i, en concret, de l'esquerra marxista catalana.

De jove col·laborà amb les joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana (partit republicà catalanista). Més tard participà en el socialisme espanyol (PSOE) i l'anarcosindicalisme (CNT), el que li permeté participar en el comitè executiu de la Internacional Sindical Roja. Després de diversos anys visquent a Moscou, on participà amb Trotski en la plataforma d'oposició antiestalinista Oposició Comunista, tornà a Barcelona, on durà a terme una important activitat intel·lectual, ja que col·laborà en diversos diaris i realitzà diverses traduccions al català de textos russos. A nivell polític, participà en la creació del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i més tard en el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la guerra civil fou nomenat conseller de Justícia i Dret de la Generalitat republicana catalana, des d'on impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia de Catalunya.

Andreu Nin és el representant més il·lustre de tota una tradició política catalana (Josep Roca i Farreras, Layret, Macià, Comorera, Compte...) que combina l'alliberament de classe amb l'alliberament de les nacions i pobles oprimits. Andreu Nin construeix els paradigmes del marxisme català, ja que fou un dels primers teoritzadors que, recollint les tradicions de Marx i Lenin, les aplicà al cas català, que havia de combinar necessàriament l'alliberament de classe amb l'alliberament de la nostra nació. Per ell, el socialisme havia d'assumir l'alliberament nacional com un objectiu paral·lel en importància a les preocupacions socials. El poble treballador no és lliure si la pàtria no és lliure, aquest podria ser un resum del seu ideari revolucionari.

Però un dels altres punts bàsics del pensament de Nin (i de tota la tradició d'esquerra d'alliberament nacional catalana) és l'educació i l'accés majoritari dels treballadors/es a la cultura i l'ensenyament com a element per combatre la ignorància i consumisme del capitalisme i posar les bases de la revolució. Les seves reflexions teòriques, sota uns paradigmes de pensament i acció alliberadors, estaven indisolublement lligades a la seva pràctica quotidiana. Nin demostra que el combat es pot fer des del carrer, des de les tribunes de diaris, des del govern(!), des de l'ensenyament, des dels llibres, des de la teoria i des de la pràctica.

Andreu Nin, inspirat tota la seva vida pels ideals de "Terra i Llibertat", va basar tota la seva trajectòria política i intel·lectual en l'heterodòxia i el combat contra el totalitarisme. Va escriure, entre d'altres, els llibres "Les dictadures dels nostres dies" i "Els moviments d'emancipació nacional" on, a més de combatre el feixisme i el catalanisme conservador i regionalista (que no vol realment l'alliberament del país sinó que sols defensa els seus interessos comercials), apostava pel dret d'autodeterminació com a única estratègia possible per defensar i alliberar realment la classe obrera.

Partidari del pluralisme en la democràcia obrera, aquesta fou la causa del seu assassinat el 16 de juny de 1937 a Madrid per la policia política estalinista que no volia acceptar cap crítica a l'ortodòxia dominant. El record del seu exemple i pensament revolucionaris són avui més necessaris que mai entre aquells/es que es reclamen independentistes i d'esquerres, ja que treballà i donà la vida per una terra lliure i socialment justa.

Andreu Xandri: Un home de combat

L'Andreu va néixer a Alp (Cerdanya) el 10 d'agost de 1916. De ben jove, és un apassionat del muntanyisme, el que el porta a fer-se del Centre Excursionista de Catalunya

Més endavant, a la universitat l'Andreu crea amb altres companys l'Associació Catalana d'Estudiants. Entra a la Universitat al curs 33/34, en aquell curs organitza el Club Català, un grup heterogeni d'universitaris i treballadors, que sota la causa excursionista, persegueix un ideal catalanista. Es tracta d'un sector escindit de Palestra.

Al finals del any 33 troba un grup afiliat a Nosaltres Sols!, que sembla correspondre al seu ideal independentista, però la mort del president Francesc Macià, el dia de Nadal d'aquell any, i passant la comitiva per davant de la Seu social de Nosaltres Sols!, sense que la bandera sigui al balcó, fa que en Xandri , juntament amb d'altres, s'esborri del partit.

El 6 d'octubre del 34 es proclama a Catalunya l'Estat Català. Xandri i els seus companys són sorpresos a la Plaça Sant Jaume, i s'incorporen a la lluita immediatament. Es posa a les ordres dels germans Badia. Xandri ostenta un dels càrrecs directius de la F.N.E.C (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), per què era més independentista que nacionalista, i va originar la fundació de B.E.N (Bloc Escolar Nacionalista). El dia abans de fer-se públic la sentència dels fets d' octubre, contra el president Companys, convoca una manifestació a les Rambles amb una pancarta que diu: “Els estudiants per Lluís Companys”, en Xandri és detingut.

Quan esclata el 19 de juliol el comitè revolucionari de la F.N.E.C té com objectiu principal defensar la Universitat Catalana i el manteniment de l'agrupació estudiantil. El dia 29 de juliol, l'Andreu Xandri, comença a col·laborar amb una secció personal diària, anomenada: Vida Cultural. Els tres primers articles corresponents als dies 29, 30, i 31 d'aquell mes, són: Disciplina i Organització, Autoritat, i La força indestructible de Catalunya.

L'Andreu Xandri se'ns mostra, en tot moment, com un jove amb una maduresa sorprenent, malgrat la seva jovenesa. El seu objectiu la revolució cultural, el seu ideal obtenir l'equilibri de l'ideal grec, que sempre l'acompanya. Va escriure articles a Redreçament, Vida Cultural, Diari de Barcelona.

El 28 d'agost, el comitè de milícies antifeixistes, autoritza la creació d' una unitat alpina, depenent de la Generalitat, i que tindrà com a missió cobrir l'Alt Aragó i vigilar la frontera. Un dels primers enemics el trobaren amb l'anarquista Garcia Oliver, i la F.A.I, Comandat a la Cerdanya per l' Antonio Martin, anomenat el "cojo de Màlaga".

El grup dels Pirineus, s'ofereix el 3 de maig, al president Companys, per defensar el govern autònom, protagonitzen veritables episodis heroics en la defensa de la Generalitat. En aquells dies moren, en Marimon, en Domènech Jaumot i d'altres.


A la primavera del 38 en Xandri es ascendit a capità, i destinat a una companyia d'ametralladores. A finals de març, l' ofensiva feixista contra Catalunya ja no recularia. La 43 divisió ha de defensar-se sense mitjans i desconnectada del X Cos de l' Exèrcit, els dies que precedeixen a l'ofensiva són catastròfics.

El dia 15 de juny de 1938, després d' una heroica resistència, cobrint la retirada dels seus homes, l'ametralladora del capità Xandri, emmudeix per sempre. Tenia 21 anys. Morí víctima d'un bombardeig nazi, a les afores del poble de Bielsa (Alt Aragó).

Lluís Companys: El president màrtir

Lluís Companys i Jover va néixer el 21 de juny de 1882, en un petit poble del Segrià, El Tarrós. La seva família provenia d'una nissaga de propietaris agrícoles, però ell es va criar en la cultura popular i obrera. Va estudiar a Barcelona, on va entrar en contacte amb les lluites obreres i sindicals de l'època, a més de conèixer Francesc Layret, el qual serà un dels seus millors amics i un referent per a la seva vida.

Va cursar la carrera de Dret i va exercir d'advocat laboralista defensant els obrer/es en els judicis, a més de col·laborar periodísticament amb els diaris La Publicidad i La Lucha. Ben aviat es va sentir atret per les iniciatives polítiques de l'època que pretenien unir republicanisme i obrerisme, el que el portà a militar a la Unió Federal Nacionalista Republicana i, més tard, al Partit Republicà Català, sempre unit inseparablement a Layret. Un atemptat l'any 1920 va acabar amb la vida del seu gran amic i company, i va haver de seguir sol amb la tasca de construcció d'un partit obrer d'àmbit català. A més, va promoure la Unió de Rabassaires, sindicat agrari de defensa dels interessos dels camperols/es i fou director del seu diari portantveu, La Terra.

L'any 31, mentre es gestaven les eleccions municipals de l'abril, fou un dels impulsors de la Conferència de les esquerres a Catalunya, que donarà lloc a la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, configurada en un conglomerat de casals i ateneus populars estesos arreu del país.

El 12 d'abril de 1931 es celebraren les esperades eleccions municipals, que donaren com a resultat una victòria aclaparadora d'Esquerra Republicana aconseguí una victòria aclaparadora. El dia 14, enmig de l'eufòria popular i els dubtes de les autoritats, Companys es dirigeix a l'Ajuntament i pren possessió revolucionària de l'alcaldia. Minuts més tard, surt al balcó de l'Ajuntament i proclama la República. Acte seguit, es reunirà amb Francesc Macià (president d'ERC i conegut popularment com l'Avi), el qual des del balcó de la Generalitat, proclamarà la República catalana.

Companys, en aquesta primera etapa, ocupà el càrrec de governador civil i, posteriorment, s'encarregà de la defensa a les Corts espanyoles de l'Estatut que havia aprovat el poble català en referèndum. L'any 32 fou nomenat president del Parlament català, càrrec que va haver de deixar per dedicar-se a la direcció del ministeri de Marina. Finalment, amb la mort de l'avi Macià, va ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya

La seva obra de govern es caracteritzà per la millora de les condicions de vida de les classes populars i per l'aprofundiment democràtic i la defensa de les llibertats nacionals. Formà un govern de marcat caràcter d'esquerrà i catalanista per aguantar les envestides de la dreta conservadora catalana i espanyola. El seu govern promulgà la llei de contractes de conreu, que suposava una reordenació total del camp català, ja que donava la oportunitat a molts camperols/es a ser petits propietaris de la terra que treballaven.

A mitjans de l'any 34, Companys, en fer-se efectiva l'entrada de la dreta pro-feixista (CEDA) al govern espanyol, proclamarà l'Estat Català el 6 d'octubre de 1934, erigint Catalunya com baluard de la República i dels valors democràtics i socials, però també en defensa d'una major llibertat nacional per Catalunya. Després de diversos combats, es produí la rendició del govern català davant la manca de recursos materials i humans. Es va suspendre l'autonomia catalana, es va tancar el parlament, es limità l'ús de la llengua catalana, i els dirigents de la Generalitat (amb Companys al capdavant) foren empresonats i deportats al vaixell Uruguay i al penal de Puerto de Santa María.

La victòria electoral de les esquerres al febrer del 36 va permetre el retorn dels empresonats i la restitució de la presidència de Companys. Al mes de juliol del 36, però, es produí un aixecament militar de l'exèrcit contra la República, comandat per Franco i ajudat per l'església i les dretes, que provocà una llarga i sagnant guerra civil. A Catalunya triomfaren les forces republicanes que aixafaren l'intent d'insurrecció feixista, i fins a finals de 38, es mantingué un govern amb garanties més o menys estable.

Durant aquest dos anys, Companys intentà salvar la situació amb la recerca d'un equilibri de forces i aturant els excessos dels incontrolats, tot i que es produí una forta centralització de les atribucions per part del govern de Madrid. La salvaguarda de la República, la democràcia, la llibertat nacional i la lluita contra el feixisme foren exemplars i Catalunya no caigué fins al febrer del 39 amb l'ocupació de les ciutats de Barcelona i Girona.

Un fet significatiu és l'ajut que prestà el president Companys als refugiats bascos, molts d'ells instal·lats a Catalunya després de la caiguda d'Euskadi, als quals proporcionà mitjans per la subsistència i la posterior fugida. Companys va ser un dels puntals que ajudà a fugir del país a milers de persones. Va facilitar el camí a la gent compromesa políticament, als qui patien l'amenaça feixista o simplement aquells que tenien por de les represàlies.

L'exili de Companys va estar marcat per l'obsessionant recerca del seu fill Lluïset, el qual romania internat en algun hospital psiquiàtric de l'estat francès, per on el va buscar insistentment però sense resultat. Després de l'ocupació nazi de París, Lluís Companys serà detingut per la Gestapo i entregat a la policia franquista espanyola a través del pont internacional d'Hendaia.

Un cop a mans de les autoritats espanyoles, Companys va patir tota mena de tortures i vexacions a la Dirección General de Seguridad de Madrid. Més endavant serà portat a Barcelona on s'organitzà un simulacre de Consell Sumaríssim, on no se li donà ni oportunitat de defensar-se. Condemnat d'antuvi al judici, l'acusaren de rebel·lió militar aquells qui enderrocaren per la força de les armes el règim republicà democràticament escollit i que premeditaren l'anihilació de tot element nacional català i de tota conquesta social, representades ambdues en la figura emblemàtica del president.

Lluís Companys va morir assassinat la freda matinada del 15 d'octubre de 1940 per les bales que disparà un escamot d'execució de l'exèrcit franquista espanyol, que ressonaren arreu de la ciutat de Barcelona. Va morir dempeus, amb la dignitat dels màrtirs catalans que no s'agenollen davant l'enemic i amb la seguretat d'haver entregat la seva vida en la defensa dels seus ideals de justícia i llibertat. Morí amb els peus descalços, trepitjant terra catalana i al crit "Per Catalunya!", ofegat tan sols per les bales d'aquells feixistes espanyols que el mataren per ser el símbol de la Catalunya popular i republicana que tant odiaven i que pretenien esborrar.

Després de la seva mort, Companys continua present en la memòria del poble català com a home senzill que morí en la defensa dels seus ideals i al servei del seu poble. Catalunya continua sent l'únic poble europeu on s'ha assassinat el seu president democràticament escollit tan sols per la seva condició. Malgrat això, i la manca de perdons i honors al president, res farà oblidar al poble català una de les figures més representatives i estimades de la seva història.

Anna Maria Martínez-Sagi: El compromís a través de l'esport

L'Anna Maria va néixer a Barcelona l'any 1907. Va ser una important poetessa i periodista, que destacava pel seu fort temperament, a més d'esdevenir una esportista destacada.

Com a periodista treballà al servei de premsa de l'Ajuntament de Barcelona, i col·laborà a Crònica, la Noche, la Rambla i fou corresponsal durant la guerra civil del diari colombià El Tiempo.

En el camp de l'esport va aconseguir arribar a ser campiona de disc i de natació. Alhora, va ser promotora del Club Femení d'Esports, fundat el 1928, del qual va ser secretària de la comissió de Cultura. El Club Femení d'Esports va ser la primera associació femenina de caràcter popular de Catalunya, moltes de les dirigents del qual estaven integrades al Front Únic Femení Esquerrista.

El 1934 a instàncies del aleshores president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, va entrar a la directiva del Barça, essent la primera dona que en formava part.

Després de la guerra civil va anar a viure a París i a Estats Units, on treballà com a professora d'idiomes a la Universitat d'Illinois. Va retornar a Catalunya per passar els darrers anys de la seva vida, concretament a Moià i a Santpedor, on va morir el 2 de gener de l'any 2000.

De la seva obra literària destaquen títols com Caminos (1929), Inquietud (1932), aixó com l'antologia poètica Laberinto de Presencias (1969).

Daniel Cardona : L'opció armada del separatisme català

Daniel Cardona i Civit va ser un dels separatistes catalans més importants dels anys 20 i 30 i dedicà la seva vida a la consecució de la llibertat de Catalunya, creient que sols amb la força de les armes Catalunya es podria deslliurar del jou que l'oprimia.

Cardona va néixer a la part alta de la ciutat de Barcelona al 1890. La seva mare era originària de Piera i el seu pare feia de mestre a Barcelona. De ben petit, viurà a Sant Just Desvern, ciutat amb la qual mantindrà un fort lligam i relació al llarg de la seva vida.

Les seves primeres col·laboracions periodístiques són amb el setmanari Cu-Cut i el Patufet. En la seva joventut, milita a la Unió Catalanista i es fa gran amic del poeta Joan Salvat Papasseit. Després de passar per diferents oficis, acaba treballant al magatzem del seu oncle i, a la mort d'aquest, hereda tota la seva fortuna. Això farà que gaudeixi d'una posició benestant, s'adapti a la vida de propietari, però ben aviat dedicarà bona part dels seus diners i esforços al servei del seu somni polític: alliberar Catalunya del domini espanyol.

Gran seguidor del model irlandès, intenta transportar-lo mimèticament a Catalunya i postula la necessitat de construir una organització paramilitar paral·lela al partit polític que faci tasques d'agitació i acció directa. Això el portarà a col·laborar amb homes com Jaume Compte, Manel Pagès i, finalment, amb Francesc Macià, amb qui participa en la Federació Democràtica Nacionalista i, posteriorment, a Estat Català. Durant aquesta etapa esdevé regidor primer i alcalde després (1922) de Sant Just Desvern. Al 1923 publica La Batalla, on recull, sota el pseudònim de Vibrant, molts dels seus articles que reflecteixen el seu pensament i ideari polític. També fou l'impulsor de projectes periodístics com el setmanari l'Estat Català (1918) o el diari Som..!.

Però la seva gran obsessió fou el seguiment d'una estratègia armada insurreccional, que veu plasmada en el grup d'acció directa Bandera Negra, el qual intenta l'assassinat del rei Alfons XIII sense èxit en l'anomenat Complot del Garraf. Abans dels fets de Prats de Molló (intent d'alliberar Catalunya des dels Pirineus) es distancia de Macià, a qui li retreu la seva confiança amb la política de masses.

El distanciament es fa evident amb la proclamació de la República (31), a la qual Cardona s'oposa (a l'igual que a l'Estatut català) perquè creu que no hi ha res a pactar que no sigui l'alliberament total de Catalunya. Impulsarà les organitzacions patriòtiques com l'Estel i el partit Nosaltres Sols! a imatge i semblança del Sinn Féinn irlandès. Serà el responsable de l'aparell militar de Nosaltres Sols! i durà a terme diferents activitats conspiratives. Finalment, és empresonat arran dels fets d'octubre del 34, però fugirà de la presó de Lleida i s'exiliarà a França.

El triomf del Front d'Esquerres al 36 possibilita el seu retorn a Catalunya i, després d'un breu període de temps, torna a l'exili altre cop degut a l'esdevenir de la guerra. Allà impulsa la publicació del butlletí Ferms! i participa en els primers intents de vertebració del Front Nacional de Catalunya. Finalment, l'any 1942, va retornar clandestinament a Sant Just Desvern, on morirà el 7 de març de 1943. El seu funeral es va celebrar de bon matí, amb una àmplia presència policial per evitar que esdevingués un acte propagandístic nacionalista.

Daniel Cardona fou un lluitador incansable. La seva tenacitat i emmirallament en l'exemple irlandès, el feren optar per la via armada, el que el portà a l'organització i impuls de diferents grups armats per assolir el tan anhelat objectiu. Cardona donà tota la seva vida i la seva fortuna al servei de la causa de la llibertat de Catalunya

Carme Karr: El treball per la igualtat

A més de periodista, musicòloga i una completa escriptora, Carme Karr fou una gran defensora dels drets de la dona: el seu feminisme de principis de segle XX va representar un gran avenç per a l'època en què vivia. Nascuda a Barcelona el 1865, filla de l'escriptor francès Alphonse Karr, i casada amb el novel·lista Josep Maria Lasarte, dirigia un moviment feminista a Catalunya que lluitava per dotar les dones d'eines que les capacitessin tant per a l'exercici d'una professió com per assolir la igualtat de drets.

Fou impulsora, i alhora arribà a ser-ne presidenta de La Llar: la primera residència per a professores i estudiantes del país creada l´any 1913, i poc temps després del Comitè Femení Pacifista de Catalunya: una organització antibel·licista. Al 1921 va passar a presidir l'Acció Femenina: una associació que tenia entre els seus objectius defensar aferrissadament els interessos polítics de la dona reivindicant, per exemple, el seu dret a vot; un dret a vot que no seria reconegut fins al cap de deu anys amb l'arribada de la República.

Cal destacar en la seva trajectòria, que va dirigir “Feminal” des de l´any 1907 fins al 1917. Amb aquesta revista, va sorgir una nova estètica i una nova ètica més moderna envers la dona: la Carme formulava un conjunt de propostes per tal d'informar, confirmar i legitimar un nou model de dona arrelada als nous temps. També cal esmentar la seva col·laboració constant en un gran nombre de publicacions com “La Actualitat”, “Diari de Barcelona”, “La Mainada”, “La Veu de Catalunya” o “Or i Grana”, des de les quals escrivia sota el pseudònim de “Xènia”, fent una clara al·lusió al “Xènius” que solia fer servir Eugeni d'Ors.

Va iniciar la seva obra com a escriptora en un seguit de narracions, que signades sota el pseudònim de “L'Escardot”, van publicar-se sota el títol de Joventut l´any 1902. La seva obra va seguir amb el recull poètic Volves i les narracions Clixés (1906), ambdues publicacions centrades en la problemàtica de la dona, i més tard amb obres teatrals com Un raig de sol (1908), Els ídols (1911) o Caritat (1918). Un altre tipus d'escriptura que també va treballar fou el de la narrativa infantil amb títols com Garba de contes, i el de la novel·la amb De la vida d'en Joan Franch.

Carme Karr va morir el 29 de desembre de 1943. Al llarg de la seva vida, però, la seva manera més pràctica i resolutiva d'entendre el feminisme va conduir a grans avenços en la lluita per a la igualtat de gènere: la creació de nous mitjans d'expressió, així com nous espais propis per a la diferència i la formació van ser-ne la clau.

Carlota Durany: Les dones dins el comunisme català

Carlota Durany va ser una important activista comunista, que va col·laborar estretament amb Andreu Nin, i que va esdevenir una de les grans dones del moviment antifeixista català.

La Carlota va néixer a Barcelona a principis del segle XX (l'any 1900). Va ser criada al sí d'una família republicana, tot i que el seu pare, un mestre de Girona, va ser president de l'Asociació de mestres del Partit Radical de Lerroux. Carlota, ja de ben jove, va entrar en contacte amb el moviment sindicalista revolucionari de la Barcelona dels anys vint. Així, va col·laborar amb el Bloc Obrer i Camperol.

Carlota Durany, per aquella època, va conèixer l'Andreu Nin amb qui començar a col·laborar activament, tot portant la secretaria catalana de l'oficina de traducció dels clàssics russos que Nin aprofitava per publicar tot de llibres relacionats amb l'emancipació dels obrers i amb els moviments d'esquerres en general.

La Carlota va conèixer el que seria el seu company, Francesc de Cabo a casa de l'Andreu Nin. El Francesc formava part del consell de redacció de les revistes de l'Oposició Comunista Espanyola, Comunismo i El Soviet. A més, la Carlota ingressà al Sindicat Mercantil de Barcelona, que formava part de l'Oposició Sindical Revolucionària.

Ben aviat els dirigent del BOC l'expulsaren del partit, per la qual cosa va passar a militar a la Esquerra Comunista, però l'any 32 fou detinguda juntament amb Andreu Nin, el que li va provocar un cert allunyament de la política activa, ja que tenia força problemes de salut.

A casa seva, el 29 de setembre de 1935, es va certificar la fusió del Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista, que va donar pas a la creació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Carlota Durany es va integrar al Secretariat Femení del POUM i va col·laborar amb el seu òrgan d'expressió, la revista Emancipació.

Després dels fets de maig del 37, va haver de donar refugi a diferents militants trotskistes del POUM, que finalment varen desaparèixer com Andreu Nin. La Carlota va menar molts esforços en trobar els seus companys de lluita, esforços que finalment varen ser inútils.

Un cop acabada la guerra, va haver d'exiliar-se a França, per després passar a l'Argentina on es va instal·lar definitivament. Va morir a Buenos Aires, l'any 1945.

Joan Comorera: Vers un comunisme català

Comorera va néixer a la ciutat de Cervera el 5 de setembre de 1894. Va ser format en un ambient polític republicà i anticlerical, amb un fort sentit ètic i democràtic. Això el va portar a demanar l'elevació intel·lectual i moral de la població, per tal de combatre la corrupció i la incultura. Va iniciar la seva tasca política al costat d'homes com Marcel·lí Domingo o Francesc Layret, en la formació del Partit Republicà Català, el 1917. Va participar en l’agitació a favor de l’Assemblea de Parlamentaris i, arran d'això, fou detingut i empresonat, però va aprofitar que li concediren la llibertat condicional per fugir a París.

Més endavant, es feu militant de la Secció Catalana del PSOE, ja que aquesta es va pronunciar a favor del dret d'autogovern de Catalunya. No hi ha dubte que un dels personatges que més el va influir en aquesta època fou en Manel Serra i Moret, pare del socialisme catalanista. El 1919 es va exiliar a l'Argentina, on es va integrar a les files del Partit Socialista d’Argentina, i on va adquirir les bases de la seva formació política (influïda sobretot pel marxisme). Va presentar-se dos cops a les eleccions municipals, va dirigir la revista "La Nación Catalana" i es va tornar un especialista en qüestions organitzatives.

El 23 de juliol de 1931 va tornar a Catalunya, on s’incorpora a la Unió Socialista de Catalunya (USC), i es converteix, gràcies als coneixements adquirits, en l’autèntic forjador del partit. Dins les files d’aquest partit, va ser responsable d'organització i director de la revista "La Justícia Social". Serra i Moret el va nomenar secretari de la Conselleria d’Economia i Treball del govern Macià. Va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya l'any 32 i va esdevenir l'home fort del partit. Ell defensava la unió de totes les forces republicanes per a consolidar el nou règim, però amb un paper destacat de la classe obrera a través d'un partit obrer d'àmbit català.

Posteriorment, va ser nomenat conseller d’Agricultura i Economia en el govern Companys, on va ser un dels principals defensors de la Llei de Contractes de conreu, que defensà de manera aferrissada i apassionada.

Es mostrà partidari de la iniciativa d’insurrecció popular del 6 d’octubre, per la qual cosa fou detingut i empresonat, junt amb la totalitat del govern de Companys, al penal de Puerto de Santa Maria. Alliberat amb l'amnistia de l'any 36, va tornar a ser elegit diputat, però va dimitir d'aquesta funció per a dedicar-se amb més força a la unió de diferents partits comunistes, en la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), del qual va ser nomenat secretari general. Postulà la unió entre obrers, camperols i petita i mitjana burgesia per tirar endavant la revolució democràtica. A més, atorgava a la classe obrera un paper destacat perquè era, per a ell, la classe més conseqüent nacionalment i democràtica i, per tant, era la més capacitada per dirigir el moviment nacional català.

Durant la guerra, va ocupar diverses conselleries del govern català, aprovant el Decret de Col·lectivitzacions i defensant la Nova Economia. El seu objectiu era la unitat antifeixista per a guanyar la guerra, per sobre de tot. A la fi d'aquesta, es va exiliar a Moscou primer, Mèxic després i finalment a França, on va ser expulsat del partit per la seva voluntat d'unir la lluita d'alliberament nacional amb la defensa de la justícia social, postura contrària a la de la direcció del Partit Comunista Espanyol. A més, sempre defensà el model de socialisme pluralista i d'economia mixta, tenint una visió molt més heterodoxa que no la direcció del PCE.

El 1952 va decidir tornar a Barcelona per reconstruir el partit, però fou detingut i condemnat a 30 anys de presó. En Comorera va morir el 7 de maig de 1958 al penal de Burgos.

Manel Serra i Moret: Pare del socialisme català

Polític destacat dins el socialisme català, Manuel Serra i Moret és una figura de primer rengle de la nostra història contemporània.

En Manuel Serra i Moret va néixer a la ciutat de Vic, el 9 de maig de 1884. Després de passar la major part de la seva infància i adolescència en dita ciutat, es traslladà a Barcelona per acabar el batxillerat i iniciar els estudis universitaris. L'any 1901 anà a viure a Xicago (EUA) per estudiar Economia i Ciències Socials, on també es formà intel·lectualment. Després d'una breu estada a Barcelona, tornarà a marxar, aquest cop a Londres primer i a l'Argentina després, el que el manté allunyat del país una bona etapa.

Inicià la seva militància política en el seu retorn a la ciutat de Barcelona, el 1912, entrant a la Unió Catalanista, de la qual posteriorment esdevé vicepresident en l'intent de Martí i Julià de bastir una esquerra catalanista d'orientació socialista. El 1914 va ser elegit alcalde de Pineda, càrrec que ocupà fins el cop d’estat de Primo de Rivera el 1923. El 1917 va ingressar a la Secció catalana del PSOE, però no trigà a abandonar-la per la incompatibilitat entre catalanisme i socialisme que hi havia al si del partit. El juliol de 1923, davant la necessitat d’unificar esforços en la lluita pel catalanisme i el socialisme democràtic, fundà la Unió Socialista de Catalunya, junt amb personalitats tan destacades com Campalans, Xirau o Alomar.

Ell concebia la cultura com a emancipadora, per ell, la cultura és llibertat, i dignitat, la cultura és ciutadania. És per això que creu que la tasca dels intel·lectuals ha de ser la de l'elevació cultural (moral i política) de les masses. L'any 25 retornà a l'Argentina i de retorn a Catalunya, escriurà el pròleg a la primera edició catalana del Manifesta Comunista i publicarà l'obra de divulgació Nocions d'història i de filosofia. La seva concepció lligava de manera indissoluble l'alliberament nacional i l'alliberament social de Catalunya, des d'una postura democràtica, ja que per ell democràcia i socialisme formen un tot indestriable.

A nivell institucional, de l’abril de 1931 a desembre de 1932, va ser conseller d’Economia i Treball de la Generalitat republicana. Diputat a les Corts des de 1933, mantindrà discrepàncies amb la línia oficial del partit, promoguda per Joan Comorera, el que li farà adoptar progressivament un paper marginal per mantenir la seva independència de criteri. Durant la guerra quedarà enquadrat en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el 1937 es farà càrrec de la Conselleria d’Obres Públiques primer i serà nomenat també vice-president del Parlament de Catalunya l'any 38. Exiliat a l’Argentina després de la guerra, publicarà nombroses obres de caire econòmic. Va ser nomenat conseller del govern de la Generalitat a l’exili el 1946, i en presideix el Parlament el 1949 (fins i tot, davant la dimissió de Josep Irla, presidirà de forma interina la Generalitat fins al nomenament de Josep Tarradellas). A nivell polític, fundarà el Partit Socialista Català, que quedarà després enquadrat en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), del qual en serà el màxim representant, amb una estreta col·laboració amb Josep Rovira i Josep Pallach. Morirà a la ciutat nord-catalana de Perpinyà, el 29 de juliol de 1963.

Manuel Serra i Moret fou una personalitat intel·lectual de primer ordre del corrent progressista català, sempre amb la ferma voluntat de bastir un projecte que lligui de forma indissoluble els seus tres grans valors: Socialisme, Democràcia i Catalunya.

Miquel Ferrer: L’ideal de la pàtria

Miquel Ferrer i Sanxis va néixer a Castelldefels el 7 de setembre de 1899. Ja de ben jove fou un ferm lluitador per la causa catalana. Estudià comerç a Barcelona, i en començar a treballar, s'afilià al Centre Autonomista de Dependents de Comerç i Indústria (CADCI).

El 1922 participà en la fundació de les Joventuts d'Acció Catalana, i s'integrà a Estat Català, del que fou membre del seu Directori. Més tard s'uní a la Societat d'Estudis Militars (SEM). El maig de 1925 participà en els intents frustrats de la SEM d'acabar amb la vida del rei espanyol Alfonso de Borbón, Conegut com el Complot del Garraf, pretenien atemptar contra el monarca amb artefactes a la via fèrria i a un túnel de la carretera, així com a la Rambla de Canaletes de Barcelona.

El complot fracassà i fou declarat culpable i va ser empresonat a Alacant (1926). El 1930 fou alliberat, i s’afiliarà al Bloc Obrer i Camperol (BOC), del que fou membre del comitè executiu. Amb el nom de Ramon Fuster signà articles als diferents portaveus de l'organització, "L'Hora", "La Batalla", "Front" i "Treball". El 1936 no participa de la unió al POUM i s’afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i a la Unión General de Trabajadores (UGT), de la qual n’esdevé secretari general a Catalunya des del 1937 fins a la victòria feixista, el que l'obliga a exiliar-se a l'estat francès.

Poc després fou expulsat del PSUC, i marxà a Mèxic (1939), on participà en la fundació del Partit Socialista Català (PSC). Alhora participà en les instàncies unitàries del nacionalisme català de l'exterior, com ara Confederació d'Organitzacions Catalanes d'Amèrica, i participà en el Consell Nacional de Catalunya (oficial, amb seu a Londres, 1948) i en el Consell Nacional Català (CNC) que fundà Josep Maria Batista Roca, i del que fou secretari per Amèrica.

També fou actiu en el camp cultural, tant català com americà, i així promogué la "Revista dels Catalans d'Amèrica", fou secretari del Club del Llibre Català (1944-60), i fundador de la Compañía General Editora i de l'Instituto Panamericano de Documentación. El 1965 retornà a Barcelona. En la seva obra escrita abordà temes recents i controvertits de la història política catalana: Enric Prat de la Riba i l'Assemblea de Parlamentaris (1961), Pompeu Fabra, exemple i guia (1968), La Generalitat de Catalunya a l'exili (1977), L'evolució del pensament polític català 1923-1939 (1982), Memòries. 1920-1970.

Ni detencions, consells de guerra, presó, camps de concentració, exili... el feren abdicar dels seus ideals patriòtics i va dedicar tota una vida a la defensa de la dignitat personal i col·lectiva. Va morir a Barcelona l’any 1990.

Aurora Bertrana: Literatura i política

Aurora Bertrana va néixer a Girona el 29 d’octubre de 1899 i es dedicà a la novel·la. Filla de família modesta, s’involucrà en algunes activitats lligades amb la política a partir de conèixer Ventura Gassol, qui l’empenyé a ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, per la seva afinitat amb la ideologia del partit. Fou una dona forta i dinàmica, que lluità per aconseguir les llibertats dels seu poble i a la vegada també per aconseguir les llibertats que li eren negades com a dona.

Visqué en moments difícils i confusos per a les dones, ja que la Segona República reconeixia el vot i dret de totes les dones, les feia sortir al carrer i somiar que podien canviar el món, però la postguerra les tornà a la llar i a l’oblit obligatori de la seva valuosa i anònima tasca, a més a més de la misèria i la desfeta d’il·lusions i esperances pel feixisme.

La República respectà i entengué que un vot d'una dona té el mateix valor que un vot d’un home, i és quan s’adonen que els cal organitzar-se i formar-se. Aquesta nova estructuració va suposar la creació de varies seccions femenines en els diversos partits catalans a partir del 1932. Progressivament, i amb el treball dur i constant de moltes dones, s’anà configurant un marc favorable en la igualtat, una igualtat que no tothom podia o volia acceptar amb facilitat. El 4 d’abril del 32, es convocaren totes les entitats adherides a ERC que tinguessin Seccions Femenines organitzades, a una Assemblea per la constitució d’una Federació de Seccions. Després, a principis de maig, es decidí crear el Front Únic Femení Esquerrista, que tenia com a objectiu fer front a la poderosa força que representaven les organitzacions de dones contràries a la República i a tots els seus principis i ideals. Aurora firmà les “Bases per la Constitució d’un Front Únic Femení Esquerrista”, aquestes provocaren una forta tensió entre els partits catalans que estaven a favor d’una República que defensava els drets de les dones, simplement tractant-les com a persones que eren, i els que n’estaven en contra. També va intentar fundar la Universitat Obrera Femenina. A les eleccions del novembre del 1933 va ser candidata a diputada a les Corts espanyoles per ERC. Foren unes eleccions especials per a les dones, ja que eren les primeres que se'ls permeté opinar i votar.

Durant el 1934 col·laborà en la secció “Temes femenins” de La Humanitat, diari dirigit per Lluís Companys durant la primera època, i després fou l’òrgan oficial de difusió d’ERC. Aurora escrivia articles que tractaven de la intervenció de la dona en la vida política i en la vida social en general. Molt sovint els escrits animaven a les dones ha posar-se en política, ha lluitar i tirar endavant els ideals de vida, en formar-se una opinió sobre la civilització,...

Durant la guerra va participar en el programa de les emissions radiofòniques a càrrec de l’Associació d’Escriptors Catalans. Va ser col·laboradora a La Veu de Catalunya, D’ací d’allà, La Publicitat, Evolució, L’Opinió, El Pamflet, Bandat, L’Horitzó, Moments, La Humanitat, Mirador i Companya. Finalitzada la guerra s’exilià a Suïssa, des d’on aconseguí visats cap a Mèxic a diversos compatriotes hi ajudà als antifeixistes francesos ha lluitar i proporcionar-los mitjans davant la resistència als nazis. El 1955 tornà a Barcelona.

Les seves novel·les es basen en una narrativa, realista i sensual, reflecteix els seus ideals de vida, viva de ser dona i catalana, a més a més dels seus viatges, l’afecte als animals, l’interès per la infància, el turisme, el fracàs matrimonial i també la crua i freda guerra. Les seves obres més destacades són: Paradisos oceànics (1930), Ovidi (1965), Memòries fins al 1935 (1973), i Memòries de 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).

A més de novel·lista, també es dedicava a la música. Va ser violoncel·lista; i fundà el primer quartet femení de jazz d’Europa. Va morir a Berga el 4 de setembre de 1974, en la més absoluta misèria.